Alice Creischer
01 Feb - 18 May 2008
© Alice Creischer
Aparell per a la compensació osmòtica de la pressió de la riquesa durant la contemplació de la pobresa", 2005
Aparell per a la compensació osmòtica de la pressió de la riquesa durant la contemplació de la pobresa", 2005
ALICE CREISCHER
"obres i col·laboracions"
01/02/2008 - 18/05/2008 MACBA
El «mètode experimental» de les imatges que poden veure aquí repeteix una i altra vegada una situació que no té remei. Fa com si servís per construir un aparell: un aparell per compensar la pressió osmòtica de la riquesa quan es contempla la pobresa. No hem d’identificar la pobresa amb els països per on un viatja, ni la riquesa amb Europa, com si aquí no hi hagués riquesa i allà no existís la pobresa. D’altra banda, però, entre aquests països hi ha una història d’explotació que desemboca en una direcció inequívoca, i una història de projeccions i de nostàlgia d’exotisme que va en direcció contrària. Aquesta història és part de la persona que observa, però la comparteix amb aquells que l’observen a ella.
Alice Creischer
Text que acompanya l’obra Apparat zum osmotischen Druckausgleich von Reichtum bei der Betrachtung von Armut, 2005
L’obra d’Alice Creischer (Berlín, 1960) és intensament narrativa. S’articula a l’entorn de la recerca d’instruments de visualització de les formes, moments i situacions en què la història del capitalisme i els seus principis operatius es converteixen en relats d’explotació, exclusió i distorsió dels principis fonamentals de la democràcia.
L’interès de Creischer per investigar les relacions entre la política oficial (la representada en l’actuació dels governs), els negocis (les grans corporacions financeres i bancàries) i la cultura (on s’originen figures i nous tipus d’alienació i manipulació) es reflecteix a través d’instal·lacions , dibuixos i collages, articles i textos. La seva posició ètica es revolta contra la crisi dels governs liberals contemporanis i la suposada fatalitat de les crisis financeres, polítiques i socials. D’alguna manera, el seu treball s’emparenta amb la tradició crítica dels dadaistes berlinesos que van dibuixar amb una ironia encesa la decadència política de la República de Weimar després de la Primera Guerra Mundial, i entronca amb tradicions literàries assentades en el romanticisme alemany. L’exposició al MACBA posa de manifest les tres grans tipologies d’obres que ha realitzat l’artista i que s’articulen entorn de les nocions de sàtira, de faula i d’investigació científica. La mostra inclou obres de gran significació en la seva producció recent.
Aparell per a la compensació osmòtica de la pressió de la riquesa durant la contemplació de la pobresa, del 2005,és una instal·lació amb elements escultòrics, que intenta reconstruir l’experiència viscuda per l’artista en un viatge fet el 2004 a l’Índia en què es va veure confrontada amb situacions de profunda pobresa. A propòsit d’aquesta obra, l’artista escriu al Colectivo Situaciones de Buenos Aires: «Vam llegir la vostra carta havent tornat d’un viatge a l’Índia. Vam necessitar molt de temps abans de poder descriure el forat negre en què havíem caigut. Cap a la fi de la nostra estada (...),el conductor ens va deixar a la estació i se’n va anar. Vam esperar el tren sense la bombolla habitual de serveis i, a l’instant, ens van rodejar els captaires: dones, homes i nens mutilats, malalts, que tenien gana. Estàvem com anestesiats. No podíem ni donar-los diners ni rebutjar-los. Podríem suposar que tots els actors d’aquesta escena compten amb un "sí/no", "diners/no diners" com a resposta. En realitat, tenim aquesta capacitat arran d’haver après a no veure els captaires, passar-los per alt, fer com si fossin aire o, amb sort, petites mosques que volen. Però, ¿qui pot distingir entre anestesiats i ignorants?» Aparell... s’assembla al mecanisme d’una màquina fotogràfica ampliat. La perspectiva ens descobreix que aquest mecanisme comporta una acumulació de dades que ens parlen dels sistemes de taxació implantats pels britànics a l’Índia, la distribució de la propietat o el paper de la fotografia en la representació de la població indígena, o les consideracions que van afavorir la primera constitució independent de l’Índia com a estat sobirà. Paral·lelament, hi trobem dades sobre l’explotació de plata de les mines de Potosí a l’actual Bolívia. La colonització, diu Creischer, és un estadi primigeni de la globalització: els primers moviments de grans capitals del planeta comencen amb les empreses colonialistes del segle XVI i continuen avui amb noms i aparences diferents. La crisi argentina de l’any 2001 pot veure’s també com una conseqüència dels fluxos de capital a escala mundial. Els vestits de Brukman (2003) dóna testimoni de la implicació de l’artista en aquest context. Creischer va fer l’obra en col•laboració amb les treballadores de la factoria del mateix nom a Buenos Aires, que havien decidit continuar per si mateixes l’activitat de la fàbrica després de tancar.
La mostra proporcionarà una nova presentació, ampliada, de L’Atelier de la peintrice. Allégorie réelle déterminant une phase de sept années de ma vie artistique dans la République de Berlin (El taller de la pintora. Al·legoria real que determina una fase de set anys de la meva vida artística a la República de Berlin), fet el 2000. Aquesta obra representa una relectura d’una pintura de Gustave Courbet en la qual l’artista s’erigeix en la figura central enmig de diversos membres de l’àmbit de la cultura i la política de la França del 1855. De la mateixa manera, Creischer hi trasllada els caràcters i els personatges que es donen cita al Berlín dels anys noranta, enmig dels quals hi trobem l’artista i els seus amics. Una publicació de tipus fanzine, que proporciona les claus de lectura, acompanya l’obra. La pintura s’ha fet sobre un plàstic transparent i una projecció lluminosa crea ombres i línies de llum a la part posterior. Es tracta, doncs, d’un dispositiu de presentació teatral i dinàmic on s’estimula la percepció i la lec-tura del treball com en una escultura. L’Atelier... és un treball íntimament relacionat amb Proudhon, la Societat del Deu de Desembre i el Club dels Deutors Mandrosos. Un concetto en tres actes (2007) que presenta, a partir d’una mena de teatre de titelles, una obra sonora en forma de concetto, un tipus d’assemblage de textos freqüent en l’època del manierisme i que representa els tipus de personalitat que marquen el joc polític i econòmic. L’obra recupera textos de Marx sobre la revolució del 18 de brumari de l’any VIII (9 de novembre del 1799) i l’anàlisi sobre la dependència que la política té de l’economia.
L’exposició es completa amb una selecció de vídeos d’Alice Creischer, fets amb la col·laboració, entre d’altres, d’Andreas Siekmann. Hi destaca l’última obra produïda per l’artista a Documenta 12, una obra titulada De sobte i al mateix temps. Un estudi de factibilitat. Escenes musicals sobre la negació del treball (2007).
El vídeo documenta una intervenció musical a l’atri d’un gran centre comercial a la ciutat de Kassel i es va fer amb la participació del músic Alexander von Borries. Alhora que recrea un ambient de ciència-ficció, l’obra ens parla d’un món on no cal comprar. La presentadora fa arrencar l’obra: «Bon dia senyores i senyors; el que veuran en les pròximes hores pertany al camp de la ciència-ficció. Els portarem a un món on totes les relacions entre treball, mercaderia i diners es dissolen fins a desaparèixer. Si vostès, per exemple, fan un pas cap a un costat, immediatament podrien,–upa!– caure a dins del túnel intergalàctic. Aquest túnel és una drecera entre la realitat i la realitat. Està ple d’energia negativa. A la sortida no hi ha cap altre món. Però podrien, de sobte, no voler comprar res més.» L’angúnia del món de les compres i la crítica a la societat del consumisme s’expressen també en vídeos com ara Die Verallgemeinerung von Nichtarbeit (La generalització del no treball) (2000) o ... um sie erneut zu erwerben (Per tornar-la a guanyar) (1996) obres que satiritzen els centres comercials i els utilitzen com a escenaris d’intervencions performatives, a partir d’una amalgama de fragments de textos de Marx o Nietszche. Igualment irònics i agrament humorístics són els vídeos com ara Easy Rider, una recreació d’una escena de la coneguda pel·lícula de Dennis Hopper de l’an y 1969 o Die Krumme Pranke (L’urpa corba) (2000), una auca sobre la reconstrucció del centre de Berlín després de la caiguda del mur, que, a través de l’animació de personatges de plastilina, fa una caricatura sobre la relació entre gestió pública i especulació immobiliària.
Aquesta exposició forma part del projecte Transform i ha estat finançat amb el recolzament de la Comissió Europea.
Comissari: Bartomeu Marí
Producció: Museu d’Art Contemporani de Barcelona (MACBA)
"obres i col·laboracions"
01/02/2008 - 18/05/2008 MACBA
El «mètode experimental» de les imatges que poden veure aquí repeteix una i altra vegada una situació que no té remei. Fa com si servís per construir un aparell: un aparell per compensar la pressió osmòtica de la riquesa quan es contempla la pobresa. No hem d’identificar la pobresa amb els països per on un viatja, ni la riquesa amb Europa, com si aquí no hi hagués riquesa i allà no existís la pobresa. D’altra banda, però, entre aquests països hi ha una història d’explotació que desemboca en una direcció inequívoca, i una història de projeccions i de nostàlgia d’exotisme que va en direcció contrària. Aquesta història és part de la persona que observa, però la comparteix amb aquells que l’observen a ella.
Alice Creischer
Text que acompanya l’obra Apparat zum osmotischen Druckausgleich von Reichtum bei der Betrachtung von Armut, 2005
L’obra d’Alice Creischer (Berlín, 1960) és intensament narrativa. S’articula a l’entorn de la recerca d’instruments de visualització de les formes, moments i situacions en què la història del capitalisme i els seus principis operatius es converteixen en relats d’explotació, exclusió i distorsió dels principis fonamentals de la democràcia.
L’interès de Creischer per investigar les relacions entre la política oficial (la representada en l’actuació dels governs), els negocis (les grans corporacions financeres i bancàries) i la cultura (on s’originen figures i nous tipus d’alienació i manipulació) es reflecteix a través d’instal·lacions , dibuixos i collages, articles i textos. La seva posició ètica es revolta contra la crisi dels governs liberals contemporanis i la suposada fatalitat de les crisis financeres, polítiques i socials. D’alguna manera, el seu treball s’emparenta amb la tradició crítica dels dadaistes berlinesos que van dibuixar amb una ironia encesa la decadència política de la República de Weimar després de la Primera Guerra Mundial, i entronca amb tradicions literàries assentades en el romanticisme alemany. L’exposició al MACBA posa de manifest les tres grans tipologies d’obres que ha realitzat l’artista i que s’articulen entorn de les nocions de sàtira, de faula i d’investigació científica. La mostra inclou obres de gran significació en la seva producció recent.
Aparell per a la compensació osmòtica de la pressió de la riquesa durant la contemplació de la pobresa, del 2005,és una instal·lació amb elements escultòrics, que intenta reconstruir l’experiència viscuda per l’artista en un viatge fet el 2004 a l’Índia en què es va veure confrontada amb situacions de profunda pobresa. A propòsit d’aquesta obra, l’artista escriu al Colectivo Situaciones de Buenos Aires: «Vam llegir la vostra carta havent tornat d’un viatge a l’Índia. Vam necessitar molt de temps abans de poder descriure el forat negre en què havíem caigut. Cap a la fi de la nostra estada (...),el conductor ens va deixar a la estació i se’n va anar. Vam esperar el tren sense la bombolla habitual de serveis i, a l’instant, ens van rodejar els captaires: dones, homes i nens mutilats, malalts, que tenien gana. Estàvem com anestesiats. No podíem ni donar-los diners ni rebutjar-los. Podríem suposar que tots els actors d’aquesta escena compten amb un "sí/no", "diners/no diners" com a resposta. En realitat, tenim aquesta capacitat arran d’haver après a no veure els captaires, passar-los per alt, fer com si fossin aire o, amb sort, petites mosques que volen. Però, ¿qui pot distingir entre anestesiats i ignorants?» Aparell... s’assembla al mecanisme d’una màquina fotogràfica ampliat. La perspectiva ens descobreix que aquest mecanisme comporta una acumulació de dades que ens parlen dels sistemes de taxació implantats pels britànics a l’Índia, la distribució de la propietat o el paper de la fotografia en la representació de la població indígena, o les consideracions que van afavorir la primera constitució independent de l’Índia com a estat sobirà. Paral·lelament, hi trobem dades sobre l’explotació de plata de les mines de Potosí a l’actual Bolívia. La colonització, diu Creischer, és un estadi primigeni de la globalització: els primers moviments de grans capitals del planeta comencen amb les empreses colonialistes del segle XVI i continuen avui amb noms i aparences diferents. La crisi argentina de l’any 2001 pot veure’s també com una conseqüència dels fluxos de capital a escala mundial. Els vestits de Brukman (2003) dóna testimoni de la implicació de l’artista en aquest context. Creischer va fer l’obra en col•laboració amb les treballadores de la factoria del mateix nom a Buenos Aires, que havien decidit continuar per si mateixes l’activitat de la fàbrica després de tancar.
La mostra proporcionarà una nova presentació, ampliada, de L’Atelier de la peintrice. Allégorie réelle déterminant une phase de sept années de ma vie artistique dans la République de Berlin (El taller de la pintora. Al·legoria real que determina una fase de set anys de la meva vida artística a la República de Berlin), fet el 2000. Aquesta obra representa una relectura d’una pintura de Gustave Courbet en la qual l’artista s’erigeix en la figura central enmig de diversos membres de l’àmbit de la cultura i la política de la França del 1855. De la mateixa manera, Creischer hi trasllada els caràcters i els personatges que es donen cita al Berlín dels anys noranta, enmig dels quals hi trobem l’artista i els seus amics. Una publicació de tipus fanzine, que proporciona les claus de lectura, acompanya l’obra. La pintura s’ha fet sobre un plàstic transparent i una projecció lluminosa crea ombres i línies de llum a la part posterior. Es tracta, doncs, d’un dispositiu de presentació teatral i dinàmic on s’estimula la percepció i la lec-tura del treball com en una escultura. L’Atelier... és un treball íntimament relacionat amb Proudhon, la Societat del Deu de Desembre i el Club dels Deutors Mandrosos. Un concetto en tres actes (2007) que presenta, a partir d’una mena de teatre de titelles, una obra sonora en forma de concetto, un tipus d’assemblage de textos freqüent en l’època del manierisme i que representa els tipus de personalitat que marquen el joc polític i econòmic. L’obra recupera textos de Marx sobre la revolució del 18 de brumari de l’any VIII (9 de novembre del 1799) i l’anàlisi sobre la dependència que la política té de l’economia.
L’exposició es completa amb una selecció de vídeos d’Alice Creischer, fets amb la col·laboració, entre d’altres, d’Andreas Siekmann. Hi destaca l’última obra produïda per l’artista a Documenta 12, una obra titulada De sobte i al mateix temps. Un estudi de factibilitat. Escenes musicals sobre la negació del treball (2007).
El vídeo documenta una intervenció musical a l’atri d’un gran centre comercial a la ciutat de Kassel i es va fer amb la participació del músic Alexander von Borries. Alhora que recrea un ambient de ciència-ficció, l’obra ens parla d’un món on no cal comprar. La presentadora fa arrencar l’obra: «Bon dia senyores i senyors; el que veuran en les pròximes hores pertany al camp de la ciència-ficció. Els portarem a un món on totes les relacions entre treball, mercaderia i diners es dissolen fins a desaparèixer. Si vostès, per exemple, fan un pas cap a un costat, immediatament podrien,–upa!– caure a dins del túnel intergalàctic. Aquest túnel és una drecera entre la realitat i la realitat. Està ple d’energia negativa. A la sortida no hi ha cap altre món. Però podrien, de sobte, no voler comprar res més.» L’angúnia del món de les compres i la crítica a la societat del consumisme s’expressen també en vídeos com ara Die Verallgemeinerung von Nichtarbeit (La generalització del no treball) (2000) o ... um sie erneut zu erwerben (Per tornar-la a guanyar) (1996) obres que satiritzen els centres comercials i els utilitzen com a escenaris d’intervencions performatives, a partir d’una amalgama de fragments de textos de Marx o Nietszche. Igualment irònics i agrament humorístics són els vídeos com ara Easy Rider, una recreació d’una escena de la coneguda pel·lícula de Dennis Hopper de l’an y 1969 o Die Krumme Pranke (L’urpa corba) (2000), una auca sobre la reconstrucció del centre de Berlín després de la caiguda del mur, que, a través de l’animació de personatges de plastilina, fa una caricatura sobre la relació entre gestió pública i especulació immobiliària.
Aquesta exposició forma part del projecte Transform i ha estat finançat amb el recolzament de la Comissió Europea.
Comissari: Bartomeu Marí
Producció: Museu d’Art Contemporani de Barcelona (MACBA)